Nicholas Payton

Nacido en el seno de una familia de fuerte tradición musical (su madre es pianista y cantante y su padre, Walter Payton, es un contrabajista muy conocido en la escena local de Crescent City1 ), Payton comenzó a tocar la trompeta con sólo cuatro años. Animado en sus estudios por sus progenitores, con nueve años participaba junto a su padre en la Young Tuxedo Brass Band, una famosa orquesta local de vientos. Con once años oyó por primera vez un disco de Miles Davis que cambiaría su vida, pues desde ese momento el joven Payton decidió que consagraría su vida al jazz. Comenzó a tocar por todos lados y a todas horas, desde funerales y bodas durante el día, hasta actuaciones en los clubs los fines de semana.1 Con doce años era ya miembro de la All Star Jazz Band, con la que viajó en varias ocasiones a festivales europeos. Bajo el padrinazgo de Wynton Marsalis, trabajó semiprofesionalmente durante sus años de High school antes de enrolarse en el New Orleans Centre for Creative Arts para estudiar trompeta, teoría musical y música clásica. Payton completó su formación en la prestigiosa University of New Orleans, estudiando con le Ellis Marsalis, el padre de Wynton.2

A principios de los 90 Payton trabajó en Estados Unidos y en Europa con algunos de los más importantes músicos de jazz del mundo, incluyendo a Clark Terry (con quien coincidió en la orquesta de un crucero en 1990) o Marcus Roberts, con quien trabajó en 1992.2 Ese mismo año edita su primer trabajo con Verve, con el título “From This Moment”. En 1993 giró con Jazz Futures II, el año siguiente con Elvin Jones y en 1995 publica “Gumbo Nouveau”. En 1996 participa en la Kansas City Band, una banda creada ex profeso para el film de Robert Altman, y efectúa el Rising Star Tour por varios países europeos. Al año siguiente graba “Fingerpainting: The Music of Herbie Hancock” y recibe un premio Grammy por su colaboración en el álbum de Doc Cheatam titulado, precisamente “Doc Cheatham & Nicholas Payton.”. Payton sigue editando discos bajo su nombre y colaborando con innumerables artistas, pero en 2005 sufre un accidente de coche que lo aparta de los escenarios para volver un año más tarde, con “Mysterious Shorter”. Su último trabajo, “Into the Blue” ve la luz en 2008.2 1Nicholas Payton (born September 26, 1973) is an American trumpet player and multi-instrumentalist. A Grammy Award winner, he is from New Orleans, Louisiana.[1][2] He is also a prolific and provocative writer who comments on a multitude of subjects, including music, race, politics, and life in America.

The son of bassist and sousaphonist Walter Payton, he took up the trumpet at the age of four and by age nine was sitting in with the Young Tuxedo Brass Band alongside his father. He began his professional career at ten years old as a member of James Andrews’ All-Star Brass and was given his first steady gig by guitarist Danny Barker at The Famous Door on Bourbon Street. He enrolled at the New Orleans Center for Creative Arts and then at the University of New Orleans.

After touring with Marcus Roberts and Elvin Jones in the early ’90s, Payton signed a contract with Verve Records; his first album, From This Moment, appeared in 1994. In 1996 he performed on the soundtrack of the movie Kansas City, and in 1997 received a Grammy Award (Best Instrumental Solo) for his playing on the album Doc Cheatham & Nicholas Payton.

After seven albums on Verve, Payton signed with Warner Bros. Records, releasing Sonic Trance, his first album on the new label, in 2003. Besides his recordings under his own name, other significant collaborations include Trey Anastasio, Ray Brown, Ray Charles, Daniel Lanois, Dr. John, Stanley Jordan, Herbie Hancock, Roy Haynes, Zigaboo Modeliste, Marcus Roberts, Jill Scott, Clark Terry, Allen Toussaint, Nancy Wilson, Dr. Michael White, and Joe Henderson.

In 2004, he became a founding member of the SFJAZZ Collective. In 2008, he joined The Blue Note 7, a septet formed in honor of the 70th anniversary of Blue Note Records. In 2011, he formed a 21-piece big band ensemble called the Television Studio Orchestra. In 2011, he also recorded and released Bitches, a love narrative on which he played every instrument, sang, and wrote all of the music. In 2012 the Czech National Symphony Orchestra commissioned and debuted his first full orchestral work, The Black American Symphony. And in 2013, he formed his own record label, BMF Records, and the same year released two albums, #BAM Live at Bohemian Caverns, where he plays both trumpet and Fender Rhodes, often at once, and Sketches of Spain, which he recorded with the Basel Symphony Orchestra in Switzerland.

From 2011 to 2013, Payton was a Distinguished Artist and Visiting Lecturer at Tulane University and belongs to a growing group of race scholars and activists committed to social justice. Members of this movement suggest that racism is not simply a response to color, but that it additionally describes subtle legal behaviors by which the dominant culture continues to marginalize people in order to sustain a poor, minority class.[citation needed] In the case of American society, evidence of this can be framed as institutionalized racism and white privilege.

Payton’s writings are provocative for other reasons, too. One of his most notable pieces to date, “On Why Jazz isn’t Cool Anymore”[3] describes the effects of cultural colonization on music. The article quickly earned his website 150,000 page views and sparked international press attention and debate.[4]Nascut en el si d’una família de forta tradició musical (la seva mare és pianista i cantant i el seu pare, Walter Payton, és un contrabaixista molt conegut en l’escena local de Crescent City1), Payton va començar a tocar la trompeta amb només quatre anys. Animat en els seus estudis pels seus progenitors, amb nou anys participava al costat del seu pare en la Young Tuxedo Brass Band, una famosa orquestra local de vents. Amb onze anys va sentir per primera vegada un disc de Miles Davis que canviaria la seva vida, ja que des d’aquest moment el jove Payton va decidir que consagraria la seva vida al jazz. Va començar a tocar per tot arreu ia totes hores, des de funerals i casaments durant el dia, fins a actuacions en els clubs els caps de semana.1 Amb dotze anys era ja membre de l’All Star Jazz Band, amb la qual va viatjar en diverses ocasions a festivals europeus. Sota el padrinatge de Wynton Marsalis, va treballar semiprofessionalment durant els seus anys d’High school abans d’enrolar-al New Orleans Centre for Creative Arts per estudiar trompeta, teoria musical i música clàssica. Payton va completar la seva formació a la prestigiosa University of New Orleans, estudiant amb li Ellis Marsalis, el pare de Wynton.2

A principis dels 90 Payton va treballar als Estats Units ia Europa amb alguns dels més importants músics de jazz del món, incloent a Clark Terry (amb qui va coincidir a l’orquestra d’un creuer el 1990) o Marcus Roberts, amb qui va treballar en 1992.2 aquest mateix any edita el seu primer treball amb Verve, amb el títol “From This Moment”. El 1993 va girar amb Jazz Futures II, l’any següent amb Elvin Jones i el 1995 publica “Gumbo Nouveau”. El 1996 participa en l’Kansas City Band, una banda creada expressament per al film de Robert Altman, i efectua el Rising Star Tour per diversos països europeus. A l’any següent grava “Fingerpainting: The Music of Herbie Hancock” i rep un premi Grammy per la seva col·laboració en l’àlbum de Doc Cheatam titulat, precisament “Doc Cheatham & Nicholas Payton.”. Payton segueix editant discos sota el seu nom i col·laborant amb innombrables artistes, però en 2005 pateix un accident de cotxe que l’aparta dels escenaris per tornar un any més tard, amb “Mysterious Shorter”. El seu últim treball, “Into the Blue” veu la llum en 2008.2 1