Pep Gimeno “Botifarra”

Nascut a Xàtiva l’any 1960, amb només 16 anys començà a recórrer els pobles de les comarques centrals valencianes cercant les persones que conservaven viva la memòria de la música tradicional. I les enregistrava per poder difondre les cançons a través de les actuacions en directe i, amb el temps, fixar-les a través dels discos. Una tasca que començà amb la formació Sarau, l’any 1985, amb el disc “Balls i cançons de la Costera”, i que tingué continuïtat a través de l’Escola de danses de Xàtiva.

Fins que l’any 2006 es publicà el primer disc firmat per ell, “Si em pose a cantar cançons”, produït per Néstor Mont, amb uns arranjaments que actualitzen el discurs musical tradicional i que suposà l’esclat del “fenomen Botifarra“.

El 2009 edita “Te’n cantaré més de mil” (Temps Record, 2009), amb la producció i els arranjaments de Tóbal Rentero, que el fa anar un pas més enllà del folklore i el converteix en un artista de l’anomenada “Global Music” (músiques del món).

L’any 2011 veu la llum “La barraca”, un disc en col·laboració amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, formació musical procedent de les Terres de l’Ebre.

L’any 2012, assumeix el repte d’unir dues formes de veure la música típicament valencianes, la rondalla i la banda, i edita “Botifarra a Banda”, amb arranjaments i producció de Ramon Lorente i Pere Ródenas. I el 2013 “Metalls d’estil” amb el prestigiós grup Spanish Brass Luur Metalls.

L’any 2014 edita el disc “Ja ve Nadal”, amb arranjaments de Pere Ródenas.

I el 2015 dos treballs més: “Home romancer”, compartint protagonisme amb altres 3 “cantaors” valencians: Hilari Alonso, Xavier Benedito i Jacint Hernández; i el seu últim treball “A un home que ve del poble, ningú fa baixar la cara”, amb el pianista xativí Pau Chàfer.

La gran personalitat d’aquest “cantaor” el converteix en un comunicador irrepetible; un home senzill que es nega a tindre telèfon mòbil, carnet de conduir o internet; un artista que mai diu no a una col·laboració amb músics i que manté intacte el realisme malgrat el seu èxit (“cal tindre els peus a terra i aquestes coses, com pugen, baixen”, diu al documental que s’ha fet sobre ell).

La seua és la història d’algú que plantà la llavor en un erm (“quan nosaltres començàrem, la música tradicional era un paisatge en ruïnes”, adverteix Vicent Torrent, del grup Al Tall); Botifarraés el responsable d’haver provocat en la gent “un atac de dignitat que em fa sentir content de ser valencià” (com resumeix Miquel Gil, qui també fou membre del grup ja dissolt Al Tall).

PREMIS MÉS DESTACATS:

2006: Premi Ovidi Montllor al millor disc valencià de música folk pel treball Si em pose a cantar cançons.

2008: Premi Altaveu, atorgat a Sant Boi de Llobregat el 9 de setembre de 2008.

2009: Premi Enderrock al millor disc de música folk pel treball Te’n cantaré més de mil. En l’apartat de votació popular també guanyà en les categories de millor disc, millor cantant i millor cançó.

2010: XIII Premi Puig-Porret de la Crítica Musical de Catalunya, en la categoria de música folk.

2011: Premi Enderrock al Millor disc, Millor cançó i Millor artista pel disc La barraca, atorgats per votació popular.

2013: Distinció al Mèrit Cultural, concedida per la Generalitat Valenciana.

2016: Medalla d’Honor del Consell Valencià de Cultura.

 Nacido en Xàtiva (País Valencià) el año 1960, con sólo 16 años empezó a recorrer los pueblos de las comarcas centrales valencianas buscando a las personas que conservaban viva la memoria de la música tradicional, difundiendo después las canciones a través de las actuaciones en directo y, con el tiempo, dejándolas grabadas en discos. La publicación de las interpretaciones de las grabaciones de campo comenzaron el año 1985, con el disco “Balls i cançons de la Costera”, que tuvo continuidad a través de la Escola de danses de Xàtiva.

Hasta que en el año 2006 se publicó el primer disco a su nombre, “Si em pose a cantar cançons”, producido por Néstor Mont, con unos arreglos que actualizaban el discurso musical tradicional y que significó el estallido del “fenómeno Botifarra“.

El 2009 edita “Te’n cantaré més de mil”, con la producción y los arreglos de Tóbal Rentero, que lo lleva un paso más allá del folklore y lo convierte en un artista de la llamada “Global Music” (músicas del mundo).

El año 2011 ve la luz “La barraca”, un disco en colaboración con Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, formación musical catalana procedente de las tierras del Ebro.

En el 2012 asume el reto de unir dos formas de ver la música típicamente valencianas, la rondalla y la banda, y edita “Botifarra a Banda”, con arreglos y producción de Ramon Lorente y Pere Ródenas. Y el 2013 “Metalls d’estil”, con el prestigioso grupo Spanish Brass Luur Metalls.

El año 2014 edita el disco “Ja ve Nadal”, con arreglos de Pere Ródenas.

Y el 2015 dos trabajos más: “Home romancer”, compartiendo protagonismo con otros 3 “cantaors” valencianos: Hilari Alonso, Xavier Benedito y Jacint Hernández; y su último trabajo, “A un home que ve del poble, ningú fa baixar la cara”, con el pianista setabense Pau Chàfer.

La gran personalidad de este “cantaor” lo convierten en un comunicador irrepetible; un hombre sencillo que se niega a tener teléfono móvil, carnet de conducir o internet; un artista que nunca dice no a una colaboración con otros músicos y que mantiene intacto el realismo a pesar de su éxito (“hay que tener los pies en el suelo, y estas cosas, igual que suben, bajan”, dice en el documental que se ha hecho sobre él).

La suya es la historia de alguien que sembró en un erial (“cuando nosotros comenzamos, la música tradicional era un paisaje en ruinas”, advierte Vicent Torrent, del grupo Al Tall); Botifarraes el responsable de haber provocado en la gente “un ataque de dignidad que me hace sentir contento de ser valenciano” (como resume Miquel Gil, que también fue miembro del grupo ya disuelto Al Tall).

PREMIOS MÁS DESTACADOS:

2006: Premi Ovidi Montllor al mejor disco valenciano de música folk por el trabajo Si em pose a cantar cançons.

2008: Premi Altaveu, otorgado en Sant Boi de Llobregat el 9 de septiembre de 2008.

2009: Premi Enderrock al mejor disco de música folk por el trabajo Te’n cantaré més de mil. En el apartado de votación popular también ganó en las categorías de mejor disco, mejor cantante y mejor canción.

2010: XIII Premi Puig-Porret de la Crítica Musical de Catalunya, en la categoría de música folk.

2011: Premi Enderrock al mejor disco, mejor canción y mejor artista por el disco La barraca, otorgados por votación popular.

2013: Distinció al Mèrit Cultural, concedida por la Generalitat Valenciana.

2016: Medalla d’Honor del Consell Valencià de Cultura.

 Born in Xàtiva (Valencian Country) in 1960, when he was only 16 years old, he began touring the towns of the Valencian central regions, looking for people who kept alive the memory of traditional music, later spreading the songs through live performances, and over time, leaving them recorded on discs. The publication of the interpretations of the field recordings began in 1985, with the album “Balls and Cançons de la Costera”.

Until in 2006 the first album was published in his name, “Si em pose a cantar cançons”, produced by Néstor Mont, with some arrangements that updated the traditional musical discourse and that meant the outbreak of the “Botifarra phenomenon”.

In 2009, he edits “Te’n cantaré més de mil”, with the production and arrangements of Tóbal Rentero, which takes him one step beyond folklore and turns him into an artist of the so-called Global Music (World Music).

The year 2011 sees the light “La barraca”, an album in collaboration with Quico el Célio, Noi i el Mut de Ferreries, Catalan musical formation from the lands of the Ebro.

In 2012 he takes on the challenge of joining two ways of seeing typical Valencian music, the rondalla and the band, and publishes “Botifarra a Banda”, with arrangements and production by Ramon Lorente and Pere Ródenas. And the 2013 “Metalls d’estil”, with the prestigious Spanish Brass Luur Metalls group.

The year 2014 he edits the album “Ja ve Nadal”, with arrangements by Pere Ródenas.

And in 2015 two more works: “Home romancer”, sharing the spotlight with other 3 singers from Valencia: Hilari Alonso, Xavier Benedito and Jacint Hernàndez; and his latest work, “A un home que ve del poble ningú fa abaixar la cara”, with the pianist Pau Chàfer.

The great personality of this “cantaor” (singer) makes him an unrepeatable communicator; a simple man who refuses to have a mobile phone, driver’s license or internet; an artist who never says no to a collaboration with other musicians and who maintains realism intact despite his success (“you have to have your feet on the ground, and these things, just as they rise, go down”, says in the documentary that it has been done about him).

His is the story of someone who sowed in a wasteland (“when we started, traditional music was a landscape in ruins”, warns Vicent Torrent, of the group Al Tall); Botifarra is responsible for having caused people “an attack of dignity that makes me feel happy to be Valencian” (as summarized by Miquel Gil, who was also a member of the already dissolved Al Tall group).

MOST OUTSTANDING PRIZES:

2006: Ovidi Montllor Award to the best Valencian folk music album for work “Si em pose a cantar cançons”.

2008: Altaveu Award, awarded in Sant Boi de Llobregat (Catalonia) on September 9, 2008.

2009: Enderrock Award to the best folk music album for the work “Te’n cantaré més de mil”. In the section of popular voting also won in the categories of best album, best singer and best song.

2010: Puig-Porret Award, in the category of folk music.

2011: Enderrock Award for the best album, best song and best artist for the album “La barraca”, granted by popular vote.

2013: Cultural Merit Award, granted by the Valencian Government.

2016: Medal of Honor of the Valencian Cultural Council.